L'home manuscrit

L'home manuscrit, Manuel Baixauli, Barcelona, Proa, 2007, 209 pàg.

Aprofite el pont per llegir L'home manuscrit del suecà Manuel Baixauli. Havia llegit uns quants comentaris elogiosos d'aquesta novel·la, guanyadora del Premi Mallorca 2006. Sobretot, vaig arribar-hi a partir de la recerca a la xarxa d'alguna informació sobre el més misteriós dels escriptors valencians, Josep Palàcios, la qual em va dur a aquest post del blog Invasió subtil, on es parlava de l'aparició, com a personatge, de Palàcios a la novel·la de Baixauli.

L'aparició d'un narrador com Baixauli és una bona notícia. Ho és en una literatura com la valenciana en català, on la novel·la, almenys la novel·la amb certa pretensió diguem-ne literària, no ha sigut el gènere privilegiat. I també ho és la concessió d'un premi a Mallorca i la publicació simultània allà i a Barcelona (a més de l'edició barcelonina de Proa hi ha una altra de Moll), en un moment en què sembla que la comunicació literària entre el País Valencià i els altres territoris amb que comparteix llengua no són gaire fluides (pense en el cas Cucarella).

I sobretot ho és perquè L'home manuscrit és una bona novel·la. Una molt bona novel·la. No espereu de mi molt de resum argumental. El relat es constitueix, d'inici, com un memorial, un resum autobiogràfic, d'un narrador que ens contarà com, en diversos moments de la seua existència, ha notat la presència clara al seu costat d'Ell, un personatge anònim que, a través de la literatura, l'ha guiat en diferents moments de cruïlla vital. A partir d'ací assistim a una reflexió sobre el paper de la paraula, de la narració, en la configuració de la pròpia identitat: nosaltres com a narradors de nosaltres mateixos. La memòria, com a element configurant de la personalitat, només ens és accessible en forma de relat, en forma d'història teixida amb paraules.

El protagonista, innominat, és escriptor d'una única obra: el seu Dietari, compost al llarg de tota una vida, en centenars de llibretes desades dins un armari, constituït en veritable Magatzem de la Memòria. Dietari que el narrador escriu i reescriu, corregeix contínuament, reelabora, com es reelabora el passat des de el present per tal de projectar-lo al futur. La pròpia casa esdevindrà llibre, relat, quan comence a fer servir les parets com a fulles del dietari. La paraula, el relat, la literatura, esdevé casa, espai vital, límit. En definitiva, el narrador esdevé, i no us contaré més, home manuscrit.

Memòria i oblit són els eixos de la novel·la. Un oblit que és destrucció -i no està absent de l'obra una reflexió sobre la destrucció del nostre territori i el que això té de desaparició d'una memòria i una identitat col·lectives- i la ciutat com a lloc de la desmemòria.

Sobre la presència de Palàcios, tot i que no és central, serveix per il·lustrar tota una concepció de la literatura com a treball des de l'ombra, secret, allunyat de qualsevol circuit mediàtic. Al capdavall, l'escriptor secret, com Palàcios, el nostre Thomas Pynchon particular, sempre acaba sent el seu personatge més famós, ficció de si mateix.